D'utopies, vitralls i cromatismes
Hola,
Encara no ens coneixem. O sí, i en tot cas et diràs que fer-me una newsletter era l'últim que em faltava per performar com de profunds són les meves anàlisis. I jo em pregunto si aquesta idea de projecte que vaig tenir parlant amb el Raúl un dia resultarà realment interessant per a algú i no acabarà sent només una pluja d'idees amb mi mateix. Però suposo que som el que volem creure que fem. O no, no ho sé. Tampoc vull que això sigui un assaig sobre la banalitat de l'ésser i la futilitat en la constitució de la pròpia identitat. Almenys, no en la primera entrega. *picada d'ullet*
Deia que hola, benvolgut, benvolguda. Et dono la benvinguda a la meva newsletter. Aquest és un intent més per part d'una persona al voltant de la trentena de generar contingut. Et prometo que el que llegeixis serà súper interessant i no tindrà cap similaritat amb l'altra desena de llistes de correu fetes per la meva cohort generacional. :)
Si això fos una revista de principis del segle passat, aquest primer article seria com un manifest; o, com a mínim, una successió de paraules llargues i complicades de significats foscos. Sento decebre’t. Això és Utopies envitrallades; un espai de reflexió tan personal com col·lectiu —perquè, sinó, no ho estaria publicant enlloc. M’agradaria començar una conversa amb tu, benvolguda persona que em llegeixes. O, si més no, posar-te al cap una idea, múltiples idees. Com aquelles que no pots treure’t de sobre fins que no la plasmes en algun lloc, d’alguna manera.
Sonarà a tòpic, però crec que fan falta més espais de reflexió conjunta i pausada, en aquests temps accelerats i estridents que vivim. Llocs on poder aturar-nos un moment, mirar endarrere per, sobretot, mirar endavant. “Perquè èrem, som. Perquè som, serem”, no? En el nostre context, cal que aquests espais siguin en català — no podem deixar que la producció de pensament, de contingut i de maneres d’imaginar el món es quedi sense fer. O, pitjor, que sigui patrimoni d’aquells qui no poden, ni volen, pensar cap món millor.
I necessitem que aquests espais parteixin d’una òptica emancipadora; és a dir, clarament progressista i que aposti pels tres valors republicans clàssics, llibertat, igualtat i fraternitat, sense oblidar-ne cap. M’agradaria, doncs, que aquest fos un espai on poder pensar la utopia entesa de manera optimista, i de la qual Layla Martínez en fa una descripció breu i brillant a Utopía no es una isla (2020): un horitzó de societat millor cap a què caminar.
Però no crec que hi hagi una sola utopia que ens hagi de guiar, sinó que més aviat hem d’intentar captar els diversos matisos dels moviments transformadors de la nostra (rabiosa) realitat per poder crear alguna cosa que faci dels pedaços un tot pel què valgui la pena lluitar. Per això he volgut afegir-li a aquest espai l’adjectiu d’envitrallat: perquè així puguem captar tots els matisos i colors amb què construir aquesta nova roca guia desitjable. En fer-ho, no he pogut evitat recordar la descripció més bonica que ens hagi pogut brindar mai cap adversari ideològic referint-se a l’espai transformador i confederal en aquell llunyà 2016: mil colors radicals. Una miríada de colors radicals. Estimat lector, estimada lectora: uneix-te a mi en lamentar haver perdut aquell poeta de la llengua castellana, Mariano Rajoy.
En resum: en aquest espai hi trobaràs reflexions sobre els horitzons de possibilitat que construïm des de la diversitat per canviar la societat. Crec que hem d’entendre la utopia com un prisma que, en comptes de dispersar la llum en mil colors, la concentra a un horitzó ben visible en la millora de les condicions materials —i espirituals, però d’això ja en parlarem— de la vida.
O, si prefereixes deixar de banda la lírica i tirar dels clàssics: Rosa de Luxemburg ens recordava que l’acció revolucionària és la que assumeix la direcció del procés en què està inscrita —és a dir, la seva pròpia actualitat— i estableix les conclusions necessàries per la lluita política —és a dir, com transformar la societat per aconseguir, en el seu cas, el socialisme. Cal, doncs, no oblidar mai l’horitzó pel què caminem mentre assumim posicions transformadores de la nostra pròpia realitat.
Cal que, com deien les companyes xilenes en el seu estallido social de 2019, ho fem hasta que valga la pena vivir. Fins que viure valgui la pena.
Sigues, doncs, benvingut. Sigues, doncs, benvinguda.
Cromatismes
Si aquest espai té l’aspiració de ser com un prisma que ens permeti concentrar la miríada de colors radicals en utopies, primerament haurem de poder copsar, com a mínim, una part de la diversitat cromàtica de la realitat. Per això, aquest sub-espai serà un recull d’idees inconnexes, petites utopies incompletes, que m’han fet pensar en nous horitzons de possibilitat.
La meva idea és poder deixar-vos aquests cromatismes repartits per la newsletter, però m’ha semblat que era millor tenir les coses ordenades en una primera entrega. “Què capricorn de mi”, diria si fos un fan de l’astrologia.
Aquest cap de setmana hi ha hagut la Cimera Internacional de la Jornada de Quatre Dies a València, on he assistit amb la feina. Tinc les meves reserves per aquesta fòrmula com a solució fixa i adaptable a tothom, però sempre a tope amb treure-li al treball la centralitat que té a les nostres vides. I si, mentrestant, ho fem treballant menys, que em diguin on he de signar.
He començat a llegir un llibre que vaig trobar-me per casualitat a l’Espai Llavors. A les primeres pàgines s’hi fa una reflexió sobre l’Estat del Benestar que em sembla apropiada compartir, perquè mai havia vist una crítica d’aquest estil a una eina que tenim, en principi, assumida. I em sorprèn veure com té bastanta raó:
Porto unes setmanes jugant a Cyberpunk 2077 i, un cop més, em pregunto si el transhumanisme podrà ser mai ni que sigui una mica emancipador o si està condemnat a ser aquesta distopia per a rics que ens hem acostumat a veure a tantes ficcions audiovisuals de tot tipus de format.
Sentiu-vos lliures d’aportar els vostres propis colors a aquesta utopia!
Marc