Del valor d'ús de la ciutat, o de posar de moda la perifèria
Sobre la possibilitat i necessitat de reivindicar la vida a la ciutat com un dels nous drets del segle XXI i de com fer-nos nostres les perifèries clàssiques de la metròpolis.
Hola,
Què tal, com has estat. T’escric des del meu nou barri després d’haver-me enfrontat al meravellós món de l’habitatge a la nostra metròpoli de referència. Una experiència més que se suma a tantes d’altres per intentar continuar vivint a la ciutat. És fins a cert punt poètic, per dir-ho d’alguna manera, que aquest període m’hagi coincidit amb la lectura d’Henri Lefebvre. Permet-me, doncs, que dediqui aquesta newsletter a fer la meva interpretació del dret a la ciutat, la qual beu també de la resta de coses que he anat fent des de l’última vegada que ens vam llegir.
Abans, però, potser podríem parlar de tots aquests “nous” drets que estan apareixent quan ens adonem que la vida del segle XXI no se’ns fa habitable. No sé si et passa, però m’estic fixant com, des de diversos sectors i des de diversos punts de vista, s’està començant a construir una mena de narrativa cap a la necessitat de redefinir els drets que entenem com a bàsic. És com si, d’un temps ençà, ens haguéssim adonat que les idees plasmades sobre els textos constitucionals i legislatius heretats del segle XXI, tots basats en grans idees i paraules, ja no ens són suficients.
Crec que és positiu que ja no en tinguem prou amb els vells drets de ciutadania, teòricament universals, però que podem gaudir amb plenitud molt poques vegades. Em sembla que hem arribat a la conclusió, i el millor és que ho fem fet cadascú des de diversos punts de sortida, que els drets que tenim reconeguts en teoria ja fa molt que no reflecteixen la nostra quotidianitat —la manera que tenim d’experimentar i viure la nostra vida en el dia a dia. Partir de les experiències concretes per definir la nova ciutadania de què volem gaudir, en aquesta època on tot sembla líquid i res del que ha estat establert ens sembla suficient, és de les idees més transformadores que estem començant a tenir col·lectivament.
Cromatismes I
Fa poc vaig veure The White Lotus i, com no podia ser d’una altra manera, m’hi vaig quedar completament enganxat. Aquesta descripció tan fascinant de la vida de les persones riques, però riques de veritat, em va fascinar. I és que l’estil de vida dels multimilionaris és atraient: les seves preocupacions banals, els seus discursos d’eslògans, la mentalitat de poder exactament el mateix estil de vida a Hawaii, a Sicília o a Dubai.
Aquesta fascinació renovada per conèixer tots els aspectes de la vida de la classe alta, sobretot després de la pandèmia, és la manera com tenim per posar una mica de color a quotidianitats més o menys grises. Com si les seves excentricitats fossin un cert consol en les nostres anades i vingudes de casa al metro, a la feina, al súper i a casa un altre cop. Al final, la seva vida és un cap de setmana perpetu. I no és el cap de setmana el moment en què realment sentim que podem viure una mica?
En aquest sentit, l’altre dia parlava amb el Raúl sobre els barris de moda de Barcelona. Sobre com la “moda” de barris com, posem, el Clot o Horta implica una necessària revalorització d’allò que abans era considerat perifèria a causa de l’expulsió dels habitants dels barris cèntrics. El valor d’ús de Lefebvre, aplicat a les zones on encara es pot viure de les nostres ciutats gentrificades, implica una certa creativitat necessària per portar els ritmes de vida que ens agraden a les noves zones urbanes.
Suposo que la substitució de la vella població per una de nova ha passat sempre d’una manera o altra, i així és com passa en aquest capitalisme tardà que vivim. Però, em pregunto: és aquesta l’única manera com podem concebre les nostres ciutats? Permetent que els expats ocupin els barris que més ens agraden per descobrir zones que no sabíem fer nostres? Creant vida com a acte de resistència?
Em temo que no tinc resposta al consum desenfrenat dels grans centres urbans. Només em ve al cap El gran mar, de David Abulafia, i com el llegat cultural mediterrani s’ha convertit en el millor producte de consum turístic del món. Per tant, em pregunto si aquesta reivindicació de la ciutat que fem des de les nostres coordenades mediterrànies no és, també, un altre intent de construir alguna cosa digna que vagi més enllà del consum urbà. En un context de ciutats compactes, on més o menys tenim les coses prou a prop per evitar haver de malgastar hores anant i venint dels diversos punts on fem vida, habitar la ciutat em sembla una aposta gairebé anticapitalista.
Cromatismes II
L’hàbitat és justament un concepte que m’està interessant cada cop més. El trobem des del marc teòric del dret a la ciutat fins a Nacions Unides —on recomano especialment la lectura, com a mínim en diagonal, és l’Informe Mundial de les Ciutats de 2022. Per la feina estic entrant en el sistema de Nacions Unides i tot el programa de desenvolupament urbà existent de diverses xarxes de ciutats. En elles, s’hi troben conceptes superinteressants, com ara el pensament urbà estratègic i la necessitat de garantir les condicions d’habitabilitat de les ciutats —és a dir, garantir l’hàbitat, l’espai que habitem, a través d’habitatge digne, ambient respirable, etc.
Malgrat que em sembla realment transformador aproximar-se a la millora de la vida de la gent a partir de la millora de les seves condicions de vida diàries —allò que el marxisme en diu les condicions materials objectives—, em pregunto si no estem tecnificant les coses en excés. Ens permet avançar despolititzar conceptes transformadors per ser integrats en narratives supranacionals i informes tècnics? No ho sé; tinc la sensació que estem burocratitzant les possibles utopies del segle XXI, a vegades.
És aquí on em sembla interessant una altra idea de Lefebvre: el dret a la ciutat com un dret d’una nova societat que ha de venir. Així, aquesta nova societat, urbana, hauria de seguir la societat agrícola, basada en l’explotació de l’escassetat, de la qual el capitalisme neoliberal n’és l’última expressió. No es tracta, doncs, de recuperar les polis gregues o els burgs medievals, sinó d’entendre les ciutats com a punt de trobada que van més enllà de les idees de consum i compra que porta implícita la ciutat capitalista.
No puc evitar enllaçar aquestes reflexions amb el capitalisme fòssil d’Andreas Mälm. Segons la seva investigació, el mode de producció industrial es va acabar ubicant als grans centres de població, les ciutats, perquè era allà on es concentrava la mà d’obra necessària per fer funcionar els engranatges del capitalisme fòssil. Per tant, amb això ens porta a l’acumulació constant de població al voltant dels nuclis urbans perquè és allà on es van començar a ubicar els primers centres de producció capitalista tal com els coneixem ara.
De tot això se’n desprèn que les ciutats en el capitalisme tardà són gairebé un accident. Em pregunto, doncs, si l’explotació constant de cossos i territoris que porta implícit viure en una ciutat ha de ser necessàriament així. Si el dret a la ciutat és l’inici d’una possible nova societat, no vol dir això que la possibilitat de viure a les ciutats i les seves perifèries, de fer-nos-les nostres, és un pas cap a crear una nova vella utopia?
Un text molt interessant. Has llegit Urbis Phantasma del Sebastià Jovani? Té molta relació amb tot el que comentes!