Del nec otium, il dolce far niente o de la quotidianitat del no fer res
Hola,
Aquesta newsletter no havia d’anar d’això. Volia tractar l’Estat del Benestar en un moment en què donem els drets per garantits, però no puc evitar pensar com de negativa va ser l’última edició d’Utopies. I, aquest mes —passat—, no he parat d’insistir, a qui em volgués escoltar durant la Trobada d’Estiu, en com d’importat és la construcció d’un discurs optimista. O sigui que deixem allò del cuchillo de palo per la casa del herrero, d’acord?
Cromatismes I
Parlant un últim cop de nostàlgia, i de veritat que ja paro: ara que la reina de Catalunya torna a estar en boca de tothom, voldria recuperar una comparació d’allò que ens agrada dels estils de Rosalía i C Tangana. L’anàlisi del contingut el vaig llegir fa mesos a Twitter, però no l’he aconseguit recuperar —o sigui que, si et sona i tens el link a mà, passa’m-el per posar-lo aquí!
El cas és que bàsicament el fil deia que ens agraden perquè apel·len a parts diferents del nostre imaginari: l’un ho fa a aquella part nostra més tradicional, més folklòrica, si vols; repeteix les fòrmules que ens han agradat sempre. L’altra ho fa amb la modernitat com a insígnia en una diversitat d’estils; la destilació planificada dels diversos gustos actuals en un sol disc.
Em sembla interessant perquè crec que ja ho trobem un altre cop: hi torna a haver aquella mena de batalla per veure què és millor, si la nostàlgia o el presentisme. És, em temo, la fòrmula de la nostra societat, incapaç d’imaginar-se d’altres maneres.
PD: Que consti que a tope amb els dos, no voldria que m’entenguessis malament. Tra-tra.
Volia, doncs, parlar-te un altre cop de vacances o, més ben dit, del plaer de no fer res. No et preguntaré si et passa, perquè encara no conec ningú a qui no li passi. Parlem, si us plau, d’aquesta necessitat constant que tenim de sentir que produïm; fins i tot, a les nostres hores lliures. Això ens passa especialment en els períodes de vacances, però també en les estones mortes d’un dia de cada dia. Quantes vegades ens hem sentit malament per no estar llegint aquell complicadíssim assaig, escoltant les noves agudeses del nostre podcast intel·lectual de referència o, què sé jo, no anar a l’última exposició del CCCB?
I és que ja no podem més; no nos da la vida. En aquesta voràgine productivista que mai no acaba, aquesta acceleració fins a l’infinit de la nostra creativitat per autoexplotar-nos, sembla que oblidem que també tenim dret a avorrir-nos; el dret a no fer res. En italià, d’això en diuen il dolce far niente, la dolçor de no fer res. He intentat buscar-ne l’origen, però no l’he trobat —tampoc m’hi he esforçat, he de dir; només un parell de cerques ràpides. Aquesta falta de font em sembla genial, perquè demostra que sempre hem rebutjat el treball.
I és que qui pot voler treballar? Sempre dic que els dos mesos més feliços de la meva vida recent van ser els dos mesos que em vaig passar a l’atur, ara a principis d’any. Tenir temps per no fer res em sembla la millor de les utopies. Rebutjar el nec otium, literalment “no oci” en llatí, que ha derivat en la nostra paraula “negoci”, és una necessitat si volem construir un món una mica millor. M’explico: el vint per cent de la població treballadora europea pateix depressió, segons les enquestes. És a dir: per una raó o altra, el treball no dignifica les seves vides; de fet, les empitjora.
És en aquest marc que l’aspiració a les vacances d’agost es converteix en una petita utopia quotidiana. Per tant, no puc evitar pensar que la reducció de la jornada laboral és un pas per aglutinar alguna cosa; un moviment, una idea.
Cromatismes II
Parlant de temps lliure, em sembla molt interessant la contradicció que hi ha entre el fet de disposar d’un temps propi i, alhora, la necessitat que algú t’estigui “servint” les pròpies necessitats durant aquest temps; veure qui carrega amb les feines que ens permeten tenir temps lliure.
Per això em sembla rellevant la crítica que es fa des dels feminismes a la setmana laboral de quatre dies i, alhora, em sembla necessari aquest altre pensament: “en definitiva, la reducció del temps de treball és la millor manera d’evitar el dualisme entre qui es pot permetre el temps lliure i qui no.”
Si la construcció de la vida que tenim s’ha fet sobre unes bases que en fan impossible el gaudi, llavors de què serveix viure? Més enllà dels períodes vacacionals, els gaudim quan els gaudim, som molta la gent que no pot evitar sentir com la vida només passa en aquell breu lapse entre el divendres al migdia —si tens sort d’acabar d’hora per conveni— i el diumenge a la tarda.
Que ara no et passi, com no m’està passant a mi, no vol dir que no t’hagi passat o et pugui tornar a passar. Ja sabem com funciona el mercat laboral, no?
Per tant, t’animo —ens animo— a gaudir de les vacances, encara que només durin un cap de setmana. En aquest sentit, m’agrada aquella idea que proposa Giorgos Kallis (Límits, 2021; encara que aplicada al gaudi d’una vida en un marc decreixentista): cal gaudir dels “esclats dionisíacs” en el context de la moderació quotidiana, ja que és això el que provoca la tensió creativa necessària per viure vides bones. En un context en què treballar és no poder fer res més; que, fins i tot, defineix qui som a la vida —i tu, a què et dediques?—, els moments en què podem ser sense necessitat de fer s’han de convertir en una reivindicació de la nostra pròpia existència.
Això, no obstant, ens porta a considerar si les vacances són realment una utopia o una poma enverinada del sistema; una recompensa per garantir que seguim produint —i consumint. És en aquest punt on, em sembla, hem de retornar a la saviesa mediterrània de la dolçor de no fer res. Si els esclats dionisíacs són necessaris per poder gaudir de la quotidianitat d’allò que fem en el dia a dia, practicar la dolçor de no fer res em sembla ja no una opció, sinó una necessitat.
Cromatismes III
Cada cop sento més necessària la reivindicació de la mediterraneïtat; entendre’ns com un tros d’aquesta identitat que compartim amb les dues ribes del nostre mar. Crec que, davant d’una identitat cultural nòrdica i anglosaxona hegemònica, reivindicar els múltiples Mediterranis és una necessitat.
Des de Seferad al Mare Nostrum, passant pel mar Blanc del centre (البحر الأبيض المتوسط), cal reconstruir aquesta amalgama de cultures que tan bé coneixem. Especialment a l’estiu, quan el(s) nostre(s) territori(s) es veuen sotmesos a una explotació severa per ser un motiu de prestigi, tal i com apuntava David Abulafia (El gran mar, 2013). Hauríem de començar a rebutjar haver convertit la nostra regió en el millor producte cultural de prestigi del planeta.
És per això que em fascina tant el fet, la possibilitat, de polititzar el temps lliure. Deixem per un altre moment reflexionar sobre què hi ha darrere d’aquest no fer res —la infraestructura material i de privilegis que ens ho garanteixen, la xarxa de treballs remunerats i no remunerats que fan possible la nostra contemplació de la vida, l’explotació de territoris que implica. Simplement, fem servir el nostre temps lliure, ni que sigui per un moment, per no fer res.
Si en italià tenen il dolce far niente, en català podem completar-ho amb aquesta dedicació al “no fer res.” Res, rei; cosa, en llatí. És a dir, i un altre cop beneïda saviesa mediterrània: dediquem temps a fer-ho tot.